BLOG BILINGÜE INTERMITENTE

Como ya va siendo habitual en este blog, se alternan las entradas en catalán y en castellano, así mantengo a los amigos que hablan una u otra lengua. Siempre he pensado que saber idiomas distintos es una gran riqueza, ya no solo para que se entienda lo que quiero decir, sino también porque cada lengua tiene unas peculiaridades que la hacen ser un espejo del colectivo que las habla, más allá del significado estricto de las palabras, éstas nos evocan contextos, momentos únicos, emociones, músicas de canciones que cantábamos, o simplemente aquellas que nos recuerdan nuestra infancia cuando las apredimos.
La vitalidad de una lengua se la conceden, no tanto el número de hablantes de la misma, sino sobretodo los poetas que destilan en sus poemas la expresión de lo más profundo de la idiosincracia de un pueblo, de un país. Por eso tanto las canciones como los poemas, son la conciencia de identidad, que a través del tiempo mantienen cada forma de ser y de sentir de los que las hablan.

Después de un verano estupendo aunque un poco remojado, saludo muy cordialmente a todas los seguidores desde este modesto blog y a los que lo leen sin seguirlo.

RAIMON PANIKKAR ENS HA DEIXAT

El dijous 26 d'agost la premsa va fer saber que aquest sacerdot, pensador i filòsof havia mort a Tavertet, lloc on vivia des de fa uns anys, després d'una vida amb diferents residències a la India i als Estats Units.
Era una persona afable, cordial, que des de fa uns vint anys era un referent a Catalunya des de la Fundació "Vivarium", del diàleg intercultural, de l'acolliment de totes les tendències de pensament, i de la reflexió i meditació sobre els temes cabdals que tota persona es planteja al llarg de la seva vida.

Darrerament havia sofert alguns problemes cardíacs, però afortunadament s'en va sortir gràcies a la seva voluntat ferma de no voler marxar d'aquest món, sense haver acabat els últims capítols de la seva "Obra completa". Recomano que llegiu el post que Ricard Torrents escriu al respecte, al seu blog "Atlàntida" del dia 29 d'Agost http://rtbe.blogspot.com ,allà explica fil per randa, tal com va anar aquest episodi de la seva malaltia, entre altres coses ben interessants.

Ha deixat alguns deixebles que tenen cura de l'edició de la seva obra, i que han entès els conceptes principals del seu pensament, mai dogmàtic, sempre dialogant, entenent la vida com un flux continu que ens porta a llocs i situacions sempre noves i canviants. Jordi Pigem, filòsof de la ciència i escriptor, en el seu llibre "BONA CRISI"ed. Kairòs descriu clarament i argumentada, com la crisi actual posa a prova
la solidesa del nostre món occidental.

Ha estat doncs el seu pas per la terra ben fecond, ha propiciat que personalitats d'arreu del món l'escoltessin amb atenció i el reclamessin sovint per consultar o contrastar opinions. Descansi en pau.

CATALUNYA DOLÇA O AMARGA?

La "dolça Catalunya" de Verdaguer, va quedant una mica lluny en el temps i també en el sentiment dels catalans. D'un temps ençà no sabem trobar l'equilibri, la serenor, ni el tarannà que ens caracteritzava. Aquesta terra sempre ha estat zona de pas i d'acollida, pero ara sembla que ja no forma part del nostre capteniment. Potser la massa immigrant ha arribat a un punt crític, que ha arribat a desfigurar els trets propis de la nostra gent.
Reconstruir aquest caràcter afable i tolerant és una tasca prioritària que tots hem de procurar. No serà fàcil, hi ha una classe política molt poc educada, grollera, mentidera, sense dignitat, que ens condiciona i manté el país en una constant baralla estèril que és totalment inútil. Probablement els partits polítics en són els culpables, tant de bó no n'hi hagués cap! només serveixen per distreure els ciutadants amb comteses electorals i discursos buits que no porten enlloc.

Ateses aquestes consideracions només podem refugiar-nos en un passat, o bé somniar un futur, el nostre present és poc afalagador. Per totes bandes ens diuen que el nostre sistema educatiu és dels pitjors d'Europa, que no sabem administrar els diners, que malgastem sense to ni so els recursos mediambientals, i que no sabem frenar els abusos de la construcció desenfrenada.
Enmig d'aquest desori, cal retrobar el seny, deixar la rauxa i anar per feina.

AVUI, UN POEMA DE JOAN MARAGALL

Nodreix l'amor

Nodreix l'amor de pensaments i absència,
i així traurà meravellosa flor;
menysprea el pas de tota complacència
que no et vinga per via del dolor.
No esperis altre do que el de tes llàgrimes
ni vulles més consol que els teus sospirs:
la paraula millor la tens a l'ànima,
i el bes més dolç te'l daren els zefirs.
Mai seria l'aimada en sa presència
com és ara en la teva adoració.
Nodreix l'amor de pensaments i absència,
i així traurà meravellosa flor.

COM ÉS UN POETA O UNA POETESSA?

No hi ha un prototip definit, encara que la "vox pòpuli" li acostuma a adjudicar un posat romàntic, una mica feble i malaltís... de vegades es aixís però no sempre. Hi ha poetes robusts, plens de salut física i vitalitat que ténen una ànima de cristall que vibra en consonància amb les coses que l'impressionen i que sap transformar en paraules, les quals intenten explicar aquesta vibració personal als altres.
Aquesta traducció en paraules del sentiment pregon de l'autor, li possibilita compartir per exemple, un dolor feixuc com ara la mort de la mare, amb uns quants versos:

LA CENDRE D'UN REVE

Depuis qu'il n'y a plus ton corps si frêle
entre la terre et moi, mère,
j'ai toujours froid.

Depuis qu'il n'y a plus dans les miennes
les étoiles fripées de tes mains
le silence y installe ses flaques.

Depuis que je n'ai plus à te soutenir
le vent me frappe en plein fouet
pour me coucher près de toi.

Depuis que les fleurs ne te parlent plus
dans le jardin qui s'est fané
mes yeux ne cueillent que d'ombre.

Louis Guillaume
del seu llibre"Poèmes choisis" Paris 1977.

El veritable poeta contempla, i es contempla a sí mateix formant part de tot allò que l'envolta i estima. Escull una a una les paraules, i obvia tot allò innecessari, tractant de ser sincer i honest. Tot molt senzill, la resta l'ha de posar el lector que s'identifica amb els sentiments de l'autor, els quals pot reconèixer mantes vegades com a propis.

Val a dir que sempre és millor, com en el teatre, escoltar que llegir, la poesia recitada amb el seu ritme, el só precís, la dicció i articulació escaients, i en un espai adequat, tindrà el poder màgic que ens deixa l'ànima en suspens...

SESSIÓ POÈTICA A L'AVENC DE TAVERTET

Es presentava aquest dijous passat, el recull de poesia "Entre bellesa i dolor" de Lluís Solà i Sala, obra que recull alguns materials encara inèdits. Cap a les set del vespre ens vàrem aplegar a la sala de la casa, al voltant d'una taula feta expressament amb fusta de noguera per Christina Abey i Mark Adams segons disseny propi, d'uns cinc metres de llarg.

L'introductor de l'acte, en Jordi Gumí, va presentar a l'autor que venia acompanyat per Josep Paré, el qual va fer la presentació de l'obra i actuà com a mantenidor de la festa literària, establint a voltes diàleg amb l'autor i també amb alguns dels presents. Fou realment emotiu escoltar les inflexions de la veu de l'autor dient els seus poemes, emfatitzant allò que calia, donant força a certes paraules i matitzant el só que cada frase demanava.

Una sessió memorable que va acabar amb un refrigeri a la terrassa, amb l'acompanyament d'unes esplèndides vistes del capvespre sobre el Collsacabra, que acabaven de posar el fermall d'or a una tarda realment màgica que costarà d'oblidar.

DEPREDADORS SEMPRE A L'AGUAIT

Al nostre planeta blau, des de sempre, ha regnat la llei del més fort, el peix gran es menja el petit, el més llest s'aprofita dels que no vigilen el que és seu, i altres normes que tradicionalment regien en l'escala zoològica per assegurar la supervivència de l'espècie. Aixó que tothom trobava normal, ara s'ha extrapolat als humans que utilitzen la depredació sistemàtica de béns, de drets, fomentant relacions de dependència i quasi esclavatge, tot i que teòricament ja es donava per extingit.
Les formes , però són d'allò més polides, de guant blanc, de paperassa oficial, de constrenyiment, d'extorquiment, i altres formes de fer-se amb allò que que es pugi, tot fent semblant de ser una persona de bé i guardant les aparences. Com una mena de Dorian Grey d'estar per casa, oferint un amable somriure mentres ens estan enganyant i robant...
No cal citar noms, és una llei general que ha arrbat a casa nostra i que contamina les relacions a tots els nivells. Es una situació que mai havia estat tan estesa com ara, i que fa de la desconfiança una valuosa virtud, i de la paraula donada, un gest que ja no vol dir res de res.